reflexions d\’en pere casellas

La darrera setmana he exercit d’alcalde accidental de la ciutat perquè el titular de l’alcaldia és de vacances. D’entrada, he de dir que és una experiència (que en el moment d’escriure aquestes línies no he enllestit encara) molt interessant  com a figuerenc i com a polític. Val a dir que, a Figueres, el pacte de govern funciona amb plena normalitat ja sigui amb algú de CiU al capdavant o amb algú del PSC: el govern no s’atura. Aquesta normalitat, a hores d’ara, encara no s’ha acabat de pair del tot: velles i tronades reticències la volen mantenir com un fet excepcional. El cas, però, és que en els darrers temps s’ha operat un canvi generacional, de mentalitat, marcat per l’actitud i la percepció de la realitat, en què la política es veu d’una altra manera; tots tenim clar -i jo el primer- que sense estabilitat no hi ha futur i que tirar-se els plats pel cap, només servirà per continuar allargant distàncies amb Girona i incrementar el perill de quedar per darrere de Lloret, Blanes o Olot.

Aquesta setmana, per exemple, ha quedat marcada a l’agenda una entrevista en la qual he deixat clara la posició dels socialistes en relació amb l’ús de terrenys públics per a un equipament privat, i en la qual he reconegut que els ingressos estan baixant i que cal començar a pensar a escometre el finançament local d’una vegada per totes.

Entre les actuacions del dia a dia, voldria destacar la conversa amb ADIF per exigir una explicació sobre el tall dels passos a nivell; una exigència feta des de la cordialitat, però amb la fermesa de qui sap, tant ADIF com nosaltres, que cal aspirar a la retirada dels passos a nivell d’una vegada.

El dimecres va estar marcat per la visita a les obres del FEIL (Pla Zapatero), una iniciativa del govern espanyol que ens ha deixat més de 7.000.000,00 € en inversions, i algun lloc de treball; tot i que haurien d’haver estat més, atès l’esperit de la iniciativa estatal, aquesta intervenció deixarà Figueres endreçada després de dèficits constats. Per cert: impressionant l’obra de la plaça Tramuntana per l’enorme paciència i civisme que estan demostrant els veïns, els usuaris del CAP i del Museu Dalí. Espero que ben aviat l’esvelta figura de la tramuntana, esculpida per figuerenc Llorenç Cairó, torni al lloc que li correspon.  Impressionants són també les obres de la nova piscina descoberta de Figueres. Aquí us vull fer una confessió: estem negociant un sistema sostenible, a  partir de plaques solars, per escalfar l’aigua i possibilitar que la piscina només estigui tancada tres mesos a l’any!

Més coses com a Alcalde accidental: divendres (avui) visita oficial al Museu de la Tècnica de l’Empordà. Fa temps que la ciutat ho devia als seus responsables si tenim en compte tot el que el Museu està aportant a la ciutat: Déu n’hi do els recursos, temps i dedicació que la Margarita Pierre i en Pere Padrosa han esmerçat en el Museu. Iniciatives com aquestes són les que donen marca de qualitat a una ciutat com la nostra, i l’ajuden a tenir futur.

Això és el que modestament vull aportar: futur i esperança, mirar endavant i tornar a estar orgullosos de la nostra ciutat, i que d’aquí deu anys, o quinze si cal, no sentim més allò que Girona és millor. El canvi és al nostre abast.

 Segurament hi ha més coses a explicar, però m’allargaria massa i el que convé és que les coses es notin, no només que s’expliquin. Potser per això, a Figueres caldrà que comencem a pensar a fer més setmanes de nou dies, si cal, per aprofitar millor el temps.

Tweet

Ben aviat se celebrarà el tercer congrés de l’advocacia catalana a Figueres. Aquest és, sens dubte, un esdeveniment important per a la ciutat. Per això, des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament, en el marc de la CCC’09,  hem intentat donar un cop de mà a l’esforç que realitzem els advocats figuerencs a través del nostre col·legi.

Ja em permetreu que faci aquest article com a lletrat i no com a polític (o no tant, perquè als polítics, el llautó se’ns veu massa sovint!). Al congrés hem d’analitzar qüestions importants que serveixin per a portar a terme una profunda renovació de la justícia al nostre país.

El fet que l’administració de justícia no funcioni és greu en termes de construcció nacional perquè un dels eixos bàsics de l’estat de dret no es compleix: l’accés a la justícia no es real! M’explico: no negaré que davant la comissió de delictes greus les coses funcionen (només faltaria!), però la lentitud dels tribunals fa que en la majoria de casos no serveixi per res posar un plet. Aquesta situació afecta greument els interessos dels particulars i, de retruc, el desenvolupament econòmic del país. Davant un deute moltes vegades és millor cobrar el que es pugui que no pledejar, davant una perspectiva d’anys (en què el justiciable probablement ja s’hagi arruïnat).

Exemples concrets? Els que vulgueu: execució de pagarés per una quantitat astronòmica instada el mes de febrer que encara no tenen ni interlocutòria d’admissió a tràmit; la llei diu que en pocs dies s’ha d’embargar el deutor. I sabeu quina n’és la conseqüència? Ruïna del creditor i quatre persones despatxades mentre el deutor continua campant tan feliç. Més mostres: sentències que no es poden executar perquè oficialment no se sap on és el deutor; i com que la llei diu que s’han de notificar personalment i, és clar, tècnicament no es pot, s’ha d’esperar que el jutjat s’assabenti que no es pot per segona vegada i llavors publicar-ho per edictes en algun diari, o que quedin en l’aire. (això sí, el deutor esmorza tranquil·lament en un bar de Figueres cada dia); en aquest cas l’estafat és un jubilat que en té un fart per arribar a cap de mes. Encara més: una adopció d’un noi nascut fa molts anys al Brasil; un cop tot tramitat resulta que s’ha de comunicar a la mare biològica i, és clar, s’ha de fer personalment. Òbviament ningú no sap on és i, ja  comprendreu que anar favela per favela es fa difícil… Doncs resulta que no es pot posar un anunci als principals diaris.

Podria seguir fins a aconseguir unes rialletes de commiseració i finalment de fastig, però com es farà al Congrés, cal analitzar el problema d’arrel i aportar solucions que permetin sortir del pou en què es troba el país. Admeto que no hi ha prou recursos i que força vegades són antiquats, o que quan arriben ja són obsolets. Admeto que l’organització del jutjat és confusa i que els mateixos operadors s’emboliquen i, sobretot, admeto que sovint els advocats aprofitem totes les escletxes que les lleis rituàries ens permeten per tal de causar les màximes dilacions possibles. Ara bé, també afirmo que a vegades els operadors judicials s’acullen a qualsevol formalitat per tornar algun procediment i treure’s expedients de sobre.

Abans de dir-hi la meva vull fer una consideració sobre notaris i registradors mercantils. No entenc el perquè de la doble qualificació dels documents. Per dir-ho en paraules planes, quan fas una escriptura, per exemple d’ampliació de capital, es fa a cal notari, qui un cop acomplerts els tràmits la dóna per bona;  acte seguit cal adreçar-se cap al registre mercantil, on el Sr. registrador es dedica a verificar que el notari ho hagi fet bé!!! Això provoca casos tan curiosos com que són capaços de tornar-te una escriptura perquè als estatuts diu Figueres i a l’escriptura Figueras, o l’inrevés; és igual, no es per una qüestió de llengua: és per una formalitat. Si us plau posem-nos d’acord! O notaris, o registradors!

La realitat de tot plegat obeeix a què hem d’elaborar amb urgència noves lleis processals i reglaments mercantils: això no pot seguir així, el país s’enfonsa. En el món del Google, del Facebook, del Youtube… A què treuen cap tramitacions amb paper? Llarguíssims tràmits d’instrucció amb jutge i fiscal? Que no ho pot fer el fiscal solet? Bé que ho fa en la legislació de menors!

Bé podem resignar-nos a dir que falten mitjans, però què en farem d’abocar-hi grans recursos i de construir grans ciutats judicials si la majoria de les lleis de tràmit són del XIX? Doncs RES.

Se’m pot dir que en comparació amb els sistemes anglosaxons i, especialment, els EUA tenim una gran seguretat jurídica. Això fa riure o pena, no ho sé! Allà la primera instància es resol en 3 setmanes o menys. Ja m’agradaria que això fos així aquí. La seguretat jurídica és la que serveix per a garantir els interessos dels ciutadans, no és un objectiu en si mateix.

Cal fer-ho tot nou o el futur se’ns menjarà sense remei, quedarem per darrere de totes les nacions civilitzades. Em deia un company que en el rànquing de desenvolupament humà del PNUD la justícia espanyola ocupa el lloc 56 del món darrere Botswana i molt, molt lluny, de la República de Ghana No sé si és veritat (jo crec que sí, però no vull buscar-ho, no vull deprimir-me més) però si non é vero é ben trovatto!Senyors i senyores, cal un profunda reforma de la legislació i portar les lleis del XIX al XXI i revisar també profundament les recents que van ser fetes abans de l’eclosió de les noves tecnologies.

Tweet

Tweet

Divendres passat era a Barcelona, treballant al meu despatx, vaig sortir a fer unes gestions al caixer automàtic i a dinar abans d’una reunió programada a les 15:30.

Ara veig que potser no hauria d’haver sortit. Primer: el caixer no anava bé, hi tocava el sol i vaig perdre molt temps…, suant. Això va provocar que tot anés amb retard i que m’hagués de comprar un entrepà per dinar. Tot plegat amb una calor que n’hi havia per quedar estamanyat.

Segon: pujo caminant per Passeig de Gràcia i passada la Pedrera veig un establiment de menjar ràpid, entrepans, pel que de fet passo sovint per davant quan vaig a treballar. Era ple a vessar i vaig pensar seria econòmic. Tot sigui dit, és desendreçat però amb bona pinta.

Un cop dins vaig constatar que d’autòcton només n’era jo entre consumidors i empleats. La persona que em va atendre gastava un somriure d’orella a orella, no sé si de la quantitat de suor que regalimava pel meu front a causa de l’americana i la camisa o perquè el company era ben conscient del que passaria en els minuts següents. Per acabar de descriure l’escena us haig de dir que l’home em va entendre perfectament en català i crec entenia perfectament el que li parlava tot Déu, de la mateixa manera que sospito que era incapaç d’expressar-se en cap llengua de les que jo conec.

Un cop vaig haver fet la cua i suat un xic més, em va tocar el torn, i opto per un parell de “paninis” que ve a ser mitja barra de pa amb formatge, tomata i alguna cosa marronosa que asseguraven eren xampinyons. Per què ens entenguem, pizza sobre pa però en “cutre”. Quan el company el va tenir calent li vaig haver de dir que en volia un altre, que li havia dit dos! Ell però, aquesta vegada, amb el seu somriure impolut, quasi insultant, li va costar entendre-ho. Al  final va escalfar aquell coi de tros de pa amb formatge. Mantenint el seu somriure, em va donar el tiquet, EM VA COBRAR 12,00 €, (2000 PELES de les d’abans, de les del bitllet taronja) per un miserable quart de barra de pa amb formatge de tercera que ni tant sols em vaig menjar allà i una Pepsi light calenta, envoltat de guiris amb cara d’escamarlà, camises a quadres, espardenyes amb mitjons grocs i posat badoc per haver pres massa el sol, i jo mentrestant suant la carcanada mentre aquell ninot diabòlic de somriure etern em cobrava les 2000 peles i de passada m’aixecava la camisa.

En fi que em van fer canari. Suposo que a tots ens passa, i ens tornarà a passar, però sempre emprenya que et facin canari davant dels nassos.

Tweet

Em sap greu, però aquest cop no puc fer la conyeta d’explicar-vos l’ofici solemne del 29 de juny, dia de Sant Pere, com ho vaig fer a “Ofici solemne” i a “Ofici solemne II”. Des que sóc regidor, ja fa 6 anys, cada vegada hi he vist coses que feien prou riure, i que, en el fons, deslluïen una cerimònia prou important per als creients.

Aquesta vegada no ho puc fer perquè he decidit no assistir-hi. Haig de confessar-vos que ja fa temps que dubtava de la conveniència de tenir un acte religiós com a eix central de la festa major o de les fires i festes de Santa Creu.

Pels volts del 14 d’abril, vaig anar a sopar amb una bona colla de republicans, catalanistes, comunistes i algun anarquista de la comarca entre els quals destacaven dos oradors. Aquests dos varen fer una petita xerrada sobre els valors republicans. Del discurs d’un d’ells cal destacar el repàs dels teòrics que manifesten que la vertadera república en la qual tots els homes i totes les dones són iguals no és tal fins que l’estat i tots els seus nivells administratius són estrictament laics, és a dir, que la religió queda per a l’esfera més íntima i no hi ha reconeixement a cap religió per part de l’estat. Així l’estat situa a l’home com a centre únic de la seva construcció.

L’altre eix és la proscripció de tot el que són els privilegis davant dels tribunals, amb l’obligatori adveniment dels jurats populars. Això, en un estat modern i republicà, es tradueix en la desaparició dels tribunals d’excepció que judiquen per raó de matèria, com actualment fa l’Audiència Nacional o bé la de les prerrogatives de què gaudeixen els aforats (parlamentaris), que només poden ser investigats i judicats pel Tribunal Suprem o els Tribunals Superiors de Justícia de les C. Autònomes.

Com comprendreu, difícilment puc fer res en el tema dels privilegis judicials, però sí en la qüestió de la laïcitat de l’estat o, més modestament en aquest cas, del Govern municipal. El que puc fer és no assistir a l’acte religiós i demanar que en futurs anys quedi en una esfera privada per a qui tingui interès a assistir-hi. Entenc que em podeu dir que el PSC disposa de 5 regidors que ben fàcilment podrien intentar corregir una qüestió com aquesta: és cert, però crec que les coses s’han de parlar i reflexionar. De moment està bé proclamar el desig que la nostra sigui una ciutat en què tots siguem iguals en el millor sentit republicà de la paraula.

D’altra part, tampoc no em costa respectar la convicció de cadascun (tot i que m’imagino que si fos un creient aplicat em molestaria molt veure gent combregar un cop a l’any) i assumir que la tradició pesa i que també és important.

Tot i això, vull remarcar que una cosa és la tradició d’un dia festiu i l’altra, actuar positivament des de l’administració municipal en favor d’un o altre credo religiós… Això ja són, però, figues d’un altre paner.

Tweet

Fins al 31 de maig han viatjat gratuïtament amb el bus municipal 123.925 usuaris. Entre aquestes persones que han viatjat gratuïtament, 85.206 són jubilats i 32.255 menors (estudiants). Els que han pagat són 93.474 (un 43%).

Des de la responsabilitat que ocupem al govern de la ciutat mirem de treballar per pal·liar desigualtats i per fer de la nostra ciutat un entorn habitable en què ens puguem moure lliurement. Per fer això tenim clara la nostra aposta: Figueres té futur si tots plegats la convertim en un model de convivència en la igualtat i en la solidaritat amb i entre tots els que hi viuen; com ho fem amb els més grans i els més joves des de la responsabilitats que ocupem al consistori.

Aquesta és una feina ben feta des de Fisersa que reflecteix els valors que els socialistes aportem a la ciutat i que em proposo universalitzar: treball, esforç, seriositat i sacrifici, però també solidaritat, respecte per les persones i, sobretot, posar els figuerencs i les figuerenques per sobre de tot.

Em sembla que podem estar orgullosos de tenir un servei de transport públic com el que tenim!

Tweet

M’explico: a Figueres hi ha 480 carrers, places, passatges, avingudes i vials diversos. N’hi ha 157 amb nom d’home i 29 amb nom de dona (de les quals 11 són santes o tenen connotació religiosa).

Aquesta desproporció resulta difícilment explicable en termes de justícia de mèrits; per tant el problema rau forçosament en una altra banda: en els darrers 30 anys no hem aconseguit treure’ns de sobre el pes d’una visió molt conservadora de la societat figuerenca. No hem estat capaços de donar un cop de puny sobre la taula i deixar d’oblidar sistemàticament a la meitat de la població. Des de la dreta més conservadora se’m dirà que això no és important, que pot esperar, que en definitiva el país es construeix asfaltant carrers o creant llocs de treball. No hi estic d’acord, no podrem evolucionar com a societat ni com a persones mantenint-nos en estructures de pensament ancorades en el segle XIX. Només construint una societat sense cap discriminació, podrem construir la ciutat que volem. Una ciutat en la qual totes i tots hi tindrem cabuda, on els nostres fills i les nostres filles tindran futur i els que vindran darrere els ho reconeixeran sense cap pàtina de relativisme neoconserador, siguin homes o dones. Sovint, massa sovint, un problema només és una pregunta mal formulada.

Per fer això possible proposaré a la secretària de la dona del PSC a Figueres i regidora, Núria Navarro que prengui les iniciatives que calguin per tal que a partir d’ara els noms dels carrers siguin de dona.

Podeu fer-me arribar tots els noms per a carrers que considereu oportuns

Tweet

Dilluns passat, després d’anar insistint, vaig rebre una bona notícia: la Diputació de Girona va aprovar la modificació pressupostària adient per a complir amb el Casino Menestral.

Des de l’Ajuntament estem treballant en la modificació del conveni de finançament per tal d’escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposa l’actual per a les arques del Casino. Des del Govern de Catalunya arriben bones notícies amb 250.000,00 € més, en aquest cas de Cultura.

 Al final ens en sortirem: per trucades i reunions no quedarà!!!

Tweet

Em dic Pere Casellas Borrell. Sóc fill d’un pagès de Peralada, en Vicenç, i de la Maria Carme, una dependenta de Figueres. Tots dos de bona família, però amb mala sort. El meu pare és mort, així com els meus avis, excepte l’àvia materna, que fa quasi 38 anys que no es parla amb la mare. Com que jo en tinc 38, doncs vosaltres mateixos!Com us deia, el meu pare era un pagès; això sí, de bona família (de Can Salanca), estudiant de La Salle (com tocava a l’època, i com ho havia estat el seu pare). Poc treballador i amb poc seny, es va polir el patrimoni familiar amb alegria i desimboltura fins que  va morir d’un aneurisma cerebral, suposo que ajudat per tota sort d’excessos. La meva mare és de Can Borrell de Figueres, un industrial de fa anys de bona posició econòmica. El seu problema va ser casar-se contracorrent. Com podeu suposar, al final, divorci

Vaig néixer a Figueres i hi vaig viure fins els 6 anys, que ens vàrem traslladar a Peralada perquè havia mort l’àvia i l’avi no podia estar sol. Realment va fer falta: l’àvia va morir als 54 anys a causa d’un càncer brutal, pesant 35 quilos. Ho recordo nítidament.

Abans d’anar a Peralada, recordo la vida a Figueres, marcada, com tota la meva infància, per la relació entre els meus pares, que em porta imatges contradictòries. Vivíem al carrer 8 de febrer, prop de la presó, i anava a peu al col·legi Sant Pau, aleshores “Escuelas Nacionales”. Haig d’agrair als pares el fet que, tot i les pressions familiars, s’oposessin radicalment que rebés ensenyament religiós a l’escola.

A l’escola, sovint hi anava a peu. Eren altres temps i aleshores la mare estava força malalta: tenia hemorràgies i no podia fer gaire res. A la clínica d’en Vila, però, la van curar. D’altra banda, l’estada en aquella escola en què, tot i ser pública, la “señorita Irene” ens feia resar el parenostre, va ser agradable, i, de fet,  encara en conservo alguns amics.

Una de les coses més divertides que en recordo (amb l’ajut inestimable de la mare) és que un vegada vaig prendre un piló de llapis de colors a tots els nens i quan vaig arribar a casa la mare es va esglaiar. Em va explicar tan bé que no es feia, que al dia següent me’ls van fotre tots a mi!

Un altre record que em ve al cap és d’un cop que vaig caure d’una mena de pilars (que ja no hi són) i em van haver de fer tres punts a la barbeta. El metge Vila em va fer llepar un xupa-xups i em vaig quedar adormit: santa innocència i punts a la barbeta!. També  recordo la constant repetició per part del meu pare que si a segon em tocava de mestre en Dionís Canyada em treia de l’escola. Amb el temps em vaig assabentar que aquell vell afable havia estat un falangista al càrrec d’un camp de presoners a Avinyonet i que es va fer mestre per torturar “hijos de catalanes” i, és clar, al meu pare li havia tocat de ben petit a Peralada. Per acabar-ho d’arreglar, era amic de l’avi, del qual més endavant us explicaré unes conviccions polítiques que fan feredat. Com deia al principi, però, l’àvia va morir i el problema es va dissipar per l’anada a Peralada. Justament la mort de l’àvia va ser el meu primer contacte amb la mort; tenia 4 anys i la veritat és que no recordo massa dolor ni res similar però si l’enorme tristesa de l’avi, sovint plors! No entenia com un home com aquell, que no tenia ni 60 anys, i a qui jo admirava tant pogués estar trist o plorar. Al cap de poc temps, en créixer,  vaig comprendre què és el dolor i el que significa. Tot i això reconec que molt sovint sóc incapaç d’expressar els meus sentiments, i el dolor, justament, és un dels que més em costa. Més d’una persona  (entre altres, la mare, la meva primera dona, el meu germà o l’Olga) m’ha dit que no planyo mai ningú: no és veritat, però reconec que em costa expressar els sentiments i força vegades penso que les coses que no tenen remei no cal marejar-les gaire.

Un dels meus primers “contactes” amb la política va ser precisament en aquella primera escola, encara que pugui semblar estrany: un dia va passar una avioneta (volant s’entén) i ens va llençar una munió d’octavillas de propaganda política; malauradament no recordo ni de què era. Per la meva edat, però, penso que només podria ser alguna cosa relacionada amb el referèndum constitucional. Una altra imatge que tinc és que a vegades anava a buscar el meu germà a la llar d’infants. Eren altres temps, però penso que potser tots dos érem petits encara per a aquestes aventures, tot i que la llar d’infants era propera a casa. Tot i això, el temps ha fet que tant el meu germà com jo siguem persones molt independents, massa, segurament, per als paràmetres que s’estilen.

Tweet

No acostumo a fer servir el bloc per parlar de qüestions municipals, però avui m’ho penso permetre.

Sembla que en un termini de temps breu, potser tres setmanes, podré presentar el projecte de xarxa wifi per a la ciutat. Tenint en compte que hi vaig al darrere des que vàrem entrar al govern, serà tot un èxit de velocitat, però més val tard que mai. Però, tot això quan ha de començar a  funcionar? Fins a la tardor, nanai.

El cas és que haver-ho aconseguit em fa content per dues raons: la primera és que ho portàvem al programa electoral com a embarretinament personal meu; l’altra és que ja és hora de veure si comencem a avançar de veritat cobrint les legítimes exigències de tots i totes.

Això d’avançar de veritat és una cosa que em té seriosament preocupat. Crec que des d’un govern tan fort hem de ser capaços de fer alguna cosa més, accions que ens situïn en una posició capdavantera al nostre entorn (tot i que el wifi ja no sé si ho és). Accions que facin que la ciutat sigui atractiva per a tothom (en aquest cas que es pugui treballar amb un portàtil des del carrer, que es pugui conèixer els entorns el museu des del mòbil i força més coses… i tot , de gorra!)

Aquestes qüestions, una bona política de promoció empresarial, una bona temporada de teatre (o tantes altres coses!) poden fer que tots nosaltres tinguem les oportunitats que exigim que ens doni la ciutat i que són les que, al final, la posaran a l’imaginari de tots nosaltres com hi és Girona en aquest moment. El que sento per Girona és enveja sana, però també consciència d’equilibri… Sé que en força coses no podem competir, però en d’altres, SÍ!!!

Al final, als polítics ens heu d’exigir el màxim! No n’hi ha prou d’asfaltar carrers o que tot sigui net (això és obligat, només faltaria!). O algú creu que Girona ens agrada tant i funciona tan bé perquè els carrers son asfaltats? No fotem!

 En definitiva, vull proposar un model de ciutat, segur que compartit amb tothom, en el qual tots i totes podrem realitzar-nos amb plenitud. Segur que portarà feina, però sóc aquí per a això.  No hi vull ser només per tapar l’expedient i que tot sigui net:  passo! En 6 mesos el tindreu…

Tweet